Hi ha paisatges urbans que s’han convertit en el trist reflex d’una societat cada vegada més individualista i menys respectuosa amb allò que és públic. Passejar pels carrers dels nostres pobles i barris s’ha transformat, massa sovint, en una gimcana d’obstacles olfactius i visuals on la falta de civisme d’alguns propietaris de gossos sembla no tenir fre.
El fenomen comença molt abans de trepitjar el carrer. Vivim immersos en una mena de planificació de la mandra i la impaciència, on s’endarrereixen innecessariament els horaris de sortida dels animals amb l’únic objectiu que tinguin tanta urgència per fer les seves necessitats que no puguin ni arribar a un espai adequat. S’obliga així els gossos a aguantar molt més del que els pertoca —o al revés, se’ls treu just a corre-cuita—, delegant covardament la neteja cívica a la façana més propera en lloc d’assumir un calendari de passejos digne i responsable.
El pitjor de tot, però, no és només l’espoli diari al qual es sotmeten cantonades, portalades, bolards i fanals —verdaders altars improvisats d’una deixadesa intolerable—, sinó la reacció quan algú gosa aixecar la veu per recordar les normes més bàsiques de convivència. En el moment en què s’assenyala l’error de permetre que el ca embruti el mobiliari urbà o els habitatges particulars, s’activa de manera automàtica un mecanisme de defensa tan agressiu com injustificable. L’art de girar la truita, de treure ferro al problema o d’atacar l’interlocutor amb retrets absurds s’ha convertit en l’arma dialèctica predilecta d’aquells incapaços d’assumir la seva responsabilitat. Es prefereix la confrontació estèril abans que reconèixer una evidència incòmoda.
Aquesta actitud no és només una molèstia quotidiana; és un element actiu de deteriorament social. La brutícia acumulada i les males olors degraden la imatge dels nostres municipis i transmeten una sensació d’abandó i de comarca poc responsable dels seus actes. Si no som capaços de cuidar allò que és de tots des de la base del respecte més elemental, difícilment podrem aspirar a construir comunitats modernes, netes i habitables. El civisme no s’imposa a base de multes impossibles, sinó de consciència i, sobretot, d’acceptar que viure en societat exigeix educació, empatia i autocrítica.
Mariano Martínez
